UN DIJOUS QUALSEVOL

Un dijous qualsevol.Camino per un dels cèntrics carrers del Vendrell.Premi! No sé ben bé què he trepitjat... sí, una tife de gos. M' hi fixo bé i ha estat pràcticament impossible no trepitjar-la: tota la vorera n'està plena del mateix tipus de brutícia.
Continuo i ara tenint més cura de mirar on col·loco els peus... però és que no sé per on he de passar... darrere meu ve una senyora amb un cotxet i inevitablement alguna de les rodes no pot esquivar una de les tifes... M'hi fixo bé i puc comprovar que en tot el trajecte que faig la situació es repeteix contínuament en moltes voreres dels carrers. També puc comprovar que hi ha trams on no s'ha produït la deposició recentment, sinó que ja porta uns dies d'aquesta manera. M'hi continuo fixant i veig que la majoria dels carrers presenten una deixadesa en quant a netega bastant considerable. Això ja va ser motiu de discussió per part meva durant l'estiu, ja que amb la calor la pudor que provoca aquesta situació és més notable, però vaig atribuir aquest presumpte abandó per part del equip de govern (CIU i PXC ho diu el Anglada lider de pxc) al volum de feina que s'arriba a acumular durant l'època estival, i que fes que l'empresa destinada a aquestes tasques no pogués absorbir. Però no, aquest pel que veig no és el motiu. El motiu deu ser que descaradament l'Administració pública ( govern CIU I PXC ho diu el Anglada lider de pxc) no considera que es pugui convertir en un greu problema de salubritat. Senyors "manaires" ( govern CIU I PXC ho diu el Anglada lider de pxc) preguem destinin part dels nostres impostos a tal efecte, i que no s'escudin en la crisi com a excusa per retellar aquesta partida i pendre'ns el pèl. AMB LA SALUT NO S'HI JUGA!

Ja queda menys

POTSER SÍ

Per què ens creiem tot el que ens diuen?

Segurament direu: no, això no és cert! Doncs amics meus, a mi és el que em sembla. Em sembla que sí que us creieu tot el que ens diuen des de l'actual equip de govern d'aquest Ajuntament. No llegeixo res al respecte, cap desacord. La rumorologia no sempre és certera, ens hem de fer escoltar, i per això existeixen aquests espais als diaris, setmanaris, etc., per fer arribar a la gent que pot estar afectada per un tema en concret, o bé als que provoquen una situació incòmoda per a molts la nostra veu. El dret d'expressar-nos és un dret que tenim tothom i no l'hem de desaprofitar. Tant de bo moltes persones poguessin gaudir d'aquesta oportunitat!!!És d'aquesta manera quan fem saber que hi ha un problema pendent de solucionar, un tema amb el qual no estem d'acord, un fet que si som moltes persones les que realment pensem de la mateixa manera i a sobre ho fem saber, la nostra queixa serà motiu de discussió i es podrà solucionar, si hi ha voluntat per fer-ho, és clar. Hem de ser més atrevits, no esperar que algú altre doni el pas per nosaltres. Hem de dir el que pensem. Què és el més negatiu que pot passar? Res, sempre hi haurà algú que ho llegeixi. I sempre hi haurà algú que pensarà el mateix o tindrà el mateix problema. A mi personalment m'agradaria trobar més atrevits, o simplement més gent que tingués l'empenta de parlar obertament de temes que afecten la nostra vila El Vendrell. Jo us animo a utilitzar aquest espais oferts a què tothom qui vulgui participar per trencar aquestes barreres imaginàries ho faci, i així fer pinya en temes d'actualitat que afecten el nostre dia a dia.

JA QUEDA MENYS

POTSER SÍ

S'acosten les dates de Nadal

S'acosten les dates de Nadal, dates,d'altra banda, significatives per a molta gent. És una època en què s'acostumen a fer reunions familiars, dinars i sopars entranyables, retrobades entre pares i fills, germans, avis ... que durant la resta de l'any no han tingut l'opurtunitat de fer. Dies de compres especials, àpats més sofisticats o més elaborats amb productes que no ens permetem el luxe de comprar per als àpats diaris durant la resta de l'any, celebracions amb tota mena de detalls. I tot seguit la festivitat més esperada pels menuts de la casa, els Reis. Però aquest any, amb el tema de la crisi que afecta qui més, qui menys, moltes il·lusions quedaran minvades davant aquesta situació. No hem de perdre l'esperit nadalenc perquè la màgia que desprèn el Nadal s'amaga en un raconet de nosaltres mateixos. No ens cal comprar regals que no podem pagar o que faran davallar l'economia familiar, és clar que ens agradaria i segur que seríem més feliços, però el que importa són els sentiments. Si aquest any el menjar no és tan exòtic com el d'anys anteriors, doncs el que compta és el caliu que ens proporciona el fet d'estar en família. Això és el que compta. Ja vindran temps millors. Jo us convido a fer una reflexió. Aquest any més que mai, comprovarem que la dita aquella " els diners no fan la felicitat " ( tot i que és cert que ajudent ), si volem, és una realitat.

PD.

Sí,amics i companys en mans de tots nosaltres està el FUTUR

Ja queda menys

POTSER SÍ

SI YO TUVIERA UNA ESCOBA!

Si yo tuviera una escoba!!
Si yo tuviera una escoba!!
Si yo tuviera una escoba.... cuantas cosas barrería!
Recordeu aquesta cançó? Doncs canviaria la lletra i començaria per dir que si tinguésim una escombra màgica a les mans escombrariam la hipocresia, l'odi, la ràbia, la ira, la rancúnia, la por,la guerra, les epidèmies, les malalties incurables, la insolaritat, el menyspreu, l'hostilitat, la fam...., en definitiva tot allò que fa que la societat perdi els valors que faria que el món rutllés d'una altra manera. Però el que escobraria del nostre poble és la incapacitat amb què es governa aquest municipi. Mai la nostra vila ha estat tan desconeguda....el Vendrell està vivint un malson, i tot per la innoperància dels que manen, CIU i PXC ( uns governan altres manen ). La imatge de la vila s'està "descolorint" ( no paguem amb els nostres impostos perquè el poble estigui net?), manca de seguretat, bons projectes tancats en calaixos, malbaratament en coses sense vital impotància i fins i tot en alguns casos absurdes.Em nego a acceptar aquesta situació. Necessitem aquesta escombra mentre no es pugui solucionar d'altra manera. Esperem que un canvi reestructuri la nostra estimada vila i la deixi en el lloc que es mereix.

ja queda menys companys i amics

POTSER SÍ

PIES PARA QUE OS QUIERO

Al nostre municipi tenim el privilegi de poder comptar amb un tresor que ens ofereix la naturalesa i que és un bé molt preuat per a qui no el té: les platges. És per aquest motiu que molts turistes es decideixen a venir a la nostra vila, siguem sincers, tot i que podem complementar aquest atractiu turístic amb una ampla oferta cultural i gastronòmica pròpia. Però quan aquests turistes surten d' aquest entorn i visiten el centre de la vila, la decepció que s'esmporten és immensa. Manca d'aparcament, aglomeració circulatòria en molts dels cèntrics carrers del nostre municipi o col·lapse a l'entrada de Coma-ruga, brutícia ( fins i tot alguns carrers pateixen una brutícia crònica que es veu agreujada per la calor, ja que les altes temperatures intensifiquen la pudor )....
Això és una falta de respecte i consideració d' aquest Ajuntament cap als nostres comerciants, que s'esforcen per oferir profesionalitat i qualitat als seus establiments, mentre que l'Administració passa de tot i no dóna suport en la mesura que pot per tal que la nostra vila doni una imatge pròpia de destinació turística. Però és clar, l'equip de govern de l'Ajuntament del Vendrell té feina em poder fer front a inversions imcomprensibles per a molts de nosaltre, per exemple el manteniment de l'oficina del Pla de Barris, entre d'altres ( uff! encara se'm posen els pèls com a escàrpies de pensar el lloger que "paguem" ). A aquest pas no només acabarem perdent la nostra identitat, també perdrem la gent que estaria disposada a "deixar-se els quartos" a casa nostra. En moments de crisi com aquest, ens ho podem permetre? De moment aquests turistes deuen pensar: pies, para qué os quiero! Nosaltres no podem fugir.

Ja queda meyns

POTSER SÍ

La Sabina

De petit a la meva germana i ami la nostre àvia ens explicar una història sobre una nina. Bé, de fet es tractava de la nina de la seva millor amiga, la Margarida. La història de la Sabina, així s'anomenava la nina, em va arribar a l'ànima com si de la vida d'una persona es tractés.
La Margarida ve aconseguir aquella nina durant la visita a la seva àvia pel seu aniversari. La va treure d'un gran bagul i li va cridar l'atenció el seu aspecte: els cabells negres i la cara blanca, tan blanca que semblava malalta, un vestit blau tan vell que es podia dir que li havia deixat un drapaire, i uns ulls perfectament rodons. Quan la Margarida va arribar a casa seva contenta per tenir la nina, la seva mare es va exclamar per la joguina tan dessoladora que havia portat a casa. Fins i tot va intentar que la nena es desfés d'ella. La Margarida va plorar tant que les seves llàgrimaes van regalimar per la cara de la nina semblant així que questa també plorava. Com que la Margarida s'hi va resistir, la seva mare va claudicar i la nene es va poder quedar amb la joguina.
Van passar els dies i la Margarida cada vegada se sentia més lligada a aquella nina. Però una tarda d'estiu va arribar al pobles una caravana de circ. La Margarida, que s'havia passat tot el dia a la platja i estava molt cansada, en un descuit es va deixar la nina sota l'olivera del jardí. Doncs aquella mateixa nit, una nena d'una família del circ que havia acampat al poble se la va endur a la caravana pensant que no tenia amo, ja que estava tirada al jardí.
Però quan el pare de la nena va descobrir la joguina, enfadat pensant que la seva filla havia robat la nina, li va llançar per la finestra. Pobra nina! Amb l'estira i arronsa va quedar feta un nyap.
Aquell mateix dia un gat va topar-se amb la nina. Sense pensar-s'ho dues vegades, la va pendre al seu cau. Un cop allà la va trepitjar tant com va voler i li va enredar els cabells tant com li va ser possible. Pobreta Sabina, tota despentinada, bruta i plena d'esgarrapades! Però la Sabina no va durar gaire temps sota les urpes d'aquell gat. Uns nens que jugaven a la pilota no van trigar a trobar la nina. Quan la Sabina devia pensar que estava salvada.... Sorpresa! Un dels nois la va llençar pel aires, i com si d'una pilota es tractés, se la va passar els uns als altres. Quan aquells nois va trobar el joc avorrit, d'una puntada de peu van enviar la pobra Sabina a l'altra banda de la tanca que separava una magnifica casa de la carretera.
Allà hi vivia una dolça i tendra nena, que casualment es trobava berenant al jardí. Quan el seu gosset li va ensenyar aquella joguina que havia aparegut misteriosament allà, se li van il·luminar els ulls. La va agafar amb molta cura per tal que no es trenqués, ja que mostrava signes d'haver estat molt atrotinada, i se la va endur a la seva habitació. La va rentar i pentinar. Li va canviar el vestidet i li va preparar un bressolet. Veritablement aquella nina semblava una nova Sabina. Durant molts anys aquella nena es va fer càrrec de la nina, i així doncs la joguina ve semblar com a nova durant molt de temps.
PARADOXA: no puc evitar imaginar-me que aquella nina, figuradament, podria ser la meva estimada vila, i això demostra que depenent de les mans en les que caigui, tindria una evolució o una altra. Depèn de qui sigui els seu " amo "serà ben cuidada i procurarà el millor per a la vila i tots els que hi vivim i per a tots els que ens visiten. En mans de tots nosaltre està el futur del Vendrell.

Ja queda menys

POTSER SÍ

PETIT,petit,petit

Petit.Així em sento quan escolto les notícies al matí on diuen que encara no han pogut sufocar les flames del pitjor incendi del que portem d'estiu.Petit em sento quan veig amb impotència famílies que ho han perdut tot per culpa d'aquest maleït incendi.Petit em sento quan veig com es cremen els arbres on viuen centenars d'animalons.Petit em sento quan un comunicat ens informa d'un atemptat a Mallorca amb dues víctimes mortals.Petit em sento quan ens arriben notícies sobre un país veí on s'ha produït un enfonsament d'edificis deixant un camí de sang i patiment.Però tot això està fora del meu abast.Què puc fer-hi jo al respecte?
No cal sortir del nostre "cau" ( permeteu-me que anomeni així el nostre poble amb tota la meva estimacío ) per continuar sentint-me petit i rabiós d' impotència.Per què? Doncs per veure com l'actual equip de govern enfonsa econòmicament l'Ajuntament del Vendrell.Petit em sento en veure com CIU no porta a terme els projectes amb què va enganyar els seus votants.Petit em sento quan veig la manca d'aparcament a la vila.Petit em sento quan sé que el pla d'immigració està tancat en un calaix.Petit em sento quan incrèdul m'assabento que es demana un crèdit no previst de 6 milions d'euros que "ajudent" a fer més inimaginable el deute municipal.Petit em sento quan veig que es fa una inversio absurda amb la rehabilitació de Cal Mumbru.Petit em sento quan veig com la neteja i la seguretat al nostre municipi brilla per la seva absència.Petit em sento en veure com CIU es rendeix als peus de PXC.Petit em sento quan veig que l'equip de govern d'aquest Ajuntament pren el pèl descaradament a tots els ciutadans d'aquest municipi,els quals "depenen"de la gestió del mateix.
Però a la vegada aquesta desolació que sento va compensada amb el fet de sentir-me gegant a la meva manera.SÍ,reivindicant el que crec que és just,i lluitant amb un grup de persones perquè les coses en un futur proper, amb ajuda de tots els que hi vulgueu col·laborar, canviïn.

Ja queda menys
POTSER SÍ