La Sabina

De petit a la meva germana i ami la nostre àvia ens explicar una història sobre una nina. Bé, de fet es tractava de la nina de la seva millor amiga, la Margarida. La història de la Sabina, així s'anomenava la nina, em va arribar a l'ànima com si de la vida d'una persona es tractés.
La Margarida ve aconseguir aquella nina durant la visita a la seva àvia pel seu aniversari. La va treure d'un gran bagul i li va cridar l'atenció el seu aspecte: els cabells negres i la cara blanca, tan blanca que semblava malalta, un vestit blau tan vell que es podia dir que li havia deixat un drapaire, i uns ulls perfectament rodons. Quan la Margarida va arribar a casa seva contenta per tenir la nina, la seva mare es va exclamar per la joguina tan dessoladora que havia portat a casa. Fins i tot va intentar que la nena es desfés d'ella. La Margarida va plorar tant que les seves llàgrimaes van regalimar per la cara de la nina semblant així que questa també plorava. Com que la Margarida s'hi va resistir, la seva mare va claudicar i la nene es va poder quedar amb la joguina.
Van passar els dies i la Margarida cada vegada se sentia més lligada a aquella nina. Però una tarda d'estiu va arribar al pobles una caravana de circ. La Margarida, que s'havia passat tot el dia a la platja i estava molt cansada, en un descuit es va deixar la nina sota l'olivera del jardí. Doncs aquella mateixa nit, una nena d'una família del circ que havia acampat al poble se la va endur a la caravana pensant que no tenia amo, ja que estava tirada al jardí.
Però quan el pare de la nena va descobrir la joguina, enfadat pensant que la seva filla havia robat la nina, li va llançar per la finestra. Pobra nina! Amb l'estira i arronsa va quedar feta un nyap.
Aquell mateix dia un gat va topar-se amb la nina. Sense pensar-s'ho dues vegades, la va pendre al seu cau. Un cop allà la va trepitjar tant com va voler i li va enredar els cabells tant com li va ser possible. Pobreta Sabina, tota despentinada, bruta i plena d'esgarrapades! Però la Sabina no va durar gaire temps sota les urpes d'aquell gat. Uns nens que jugaven a la pilota no van trigar a trobar la nina. Quan la Sabina devia pensar que estava salvada.... Sorpresa! Un dels nois la va llençar pel aires, i com si d'una pilota es tractés, se la va passar els uns als altres. Quan aquells nois va trobar el joc avorrit, d'una puntada de peu van enviar la pobra Sabina a l'altra banda de la tanca que separava una magnifica casa de la carretera.
Allà hi vivia una dolça i tendra nena, que casualment es trobava berenant al jardí. Quan el seu gosset li va ensenyar aquella joguina que havia aparegut misteriosament allà, se li van il·luminar els ulls. La va agafar amb molta cura per tal que no es trenqués, ja que mostrava signes d'haver estat molt atrotinada, i se la va endur a la seva habitació. La va rentar i pentinar. Li va canviar el vestidet i li va preparar un bressolet. Veritablement aquella nina semblava una nova Sabina. Durant molts anys aquella nena es va fer càrrec de la nina, i així doncs la joguina ve semblar com a nova durant molt de temps.
PARADOXA: no puc evitar imaginar-me que aquella nina, figuradament, podria ser la meva estimada vila, i això demostra que depenent de les mans en les que caigui, tindria una evolució o una altra. Depèn de qui sigui els seu " amo "serà ben cuidada i procurarà el millor per a la vila i tots els que hi vivim i per a tots els que ens visiten. En mans de tots nosaltre està el futur del Vendrell.

Ja queda menys

POTSER SÍ